Les meves memòries

Tinc un mal record de viure aquí, que ho és per a mi i per a molta gent d’aquí (sobretot els joves i els jubilats que tenien fills i néts, i les dones, que suporten totes les dificultats): Quan va començar la crisi econòmica el 2008 a tota Espanya, especialment a Catalunya. 

Jo tenia el meu propi negoci; molta gent hi treballava, i jo era l’encarregada de pagar els sous, les prestacions, el lloguer i les compres de béns, i al final de mes havia de pagar impostos, mercaderies, electricitat, telèfon, aigua, etc…

N’hi havia milers com jo, i potser molts ho tenien pitjor que jo… Que van suportar aquest període, amb molta dificultat, estrés, i el pitjor de tot: la situació dels joves, l’atur i el tancament de moltes empreses nacionals i estrangeres, a més dels meus propis problemes. Em preocupava la gent, l’atur juvenil i la depressió general.

I hi va haver qui va poder suportar la pèrdua de totes les seves cases, les seves feines, el seu capital i els seus deutes amb els bancs. Altres molts van emigrar i van passar moltes altres coses…

Finalment volia agrair a totes les mares i amics que, com sempre, van poder superar aquells moments difícils amb el seu suport i dedicació a les seves famílies. 

Desitjo a totes aquestes dones salut i felicitat.

Mina H. Najafi, 60 anys

Al poble tothom erem veïns, coneguts, i al arribar a Barcelona vaig trobar un veïnat que em va acollir con un més. Era una finca petita, amb una familia per replà.

El veïnat de la finca i el carrer tant estret em feia sentir com a un poble nou i petit, que feia companyia i em portava a caminar segur pel gran núvol de la ciutat, que tanta por fa al principi… Després ja m’agradava el bullici, i la empremta de la gent ufana i corrent, com si la vida s’els escapés. Em va impressionar molt com en un carrer tant petit hi cabia, no només tanta gent, sinó tanta vida (tavernes, comerços, drapaires, el fuster, l’òptica, el forn…).

Després d’anys al mateix carrer on es fan festes típiques com la Castanyada, Nadal, Sant Joan… Arriba el turisme amb força i porta més moviment i treball, però es perd el silenci nocturn i les botigues de sempre… En definitiva, es perd el veïnat.

Alfredo Bujanda, 79 anys

La festa de Tots Sants (que aquí se’n diu “la castanyada”) és molt celebrada, la familia es reuneix per festejar.

Els panellets es fan amb ametlles moltes i sucre i se’ls hi donen sabors diferents; són molt bons, em recorden als turrons, i quan vaig arribar a Barcelona, vaig aprendre a fer-los. M’agraden tots, i especialment els de pinyons. Els panellets s’acompanyaven amb moscatell, que és com el nostre vi dolç.

A més de panellets, per Tots Sants es mengen castanyes; a Navarra també en mengem, de castanyes, però bullides amb anís i per nadal.

Per mi la castanyada té gust de nadal.

Felisa Ruiz, 77 anys

Quan va acabar la Setmana Santa de 1963 vaig venir a viure a Barcelona. El tren “Expreso” venia de Madrid i encara que anavem a segona va trigar moltes hores i se’m va fer molt pesat, jo tenía 13 anys.

Aquella setmana va ploure molt. La setmana següent va fer un sol radiant i més calor. El dia 23, Sant Jordi, els carrers del centre de Barcelona estaven plens de paradetes de floristes venent roses i unes parades més grans venent llibres.

A la Rambla s’hi podia passejar i no hi havia tanta gent, ni turisme, últimament s’està massificant i no es pot passejar ni per les Rambles ni pel centre de la ciutat.
El gremi forner tambè fan coques i pastissos amb les barres de la senyera. És un dia de portes obertes a l’Ajuntament i la Generalitat.

Jo era petita, però des de llavors em vaig acostumar a comprar llibres.

Maria Pérez, 76 anys

Hola! Sóc la carota del mig, les del meu costat son les meves germanes; aquesta és la nostra font des de fa més de trescents anys, aquesta font d’arquitectura de carrer.

Per les dècades dels ‘50 i ‘60 la plaça tenia molta vida, i jo, la carota del mig, parlava amb tothom que s’acostava a buscar aigua fresca a la meva font.
“Hola, Sra. Maria, com va tot? Ve del “colmado”? i ha parlat amb el porter del palau Moxó?” “Sí, hem petat la xerradeta, bé, diuen que han de parlar amb el mossèn de Sant Just, no sé per què…” “Ara recordo que la marquesa vol que es faci una cerimònia”.
Eren freqüents les processons funeràries o de celebració, on l’aristocràcia es barrejava amb la gent del barri, que feia en badoc per veure’ls passar.

Quins temps, ai Maria, recordo la foguera de Sant Joan que il·luminava tota la plaça i la meva font.
Pensant, em ve a la memòria la botigueta del daurador, el Sr. Antoni, que tenia paperets d’or per fer brillar les imatges, la canalla anava a demanar els paperets gastats per veure si hi quedava or… Desprès venien a la font a rentar-se les mans i si queia un polsim d’or, jo estava molt contenta…

Veïns d’ara, d’aquí i d’allà, veniu a passejar per la plaça i jo us donaré la meva aigua fresca que ve de Collserola!

Montserrat Canals, 77 anys

Recordo amb nostàlgia els dies de la meva infantesa a la cuina de casa, l’olor del brou que feia la meva mare… “Unto” ; Prové del greix que recobreix els intestins i els ronyons del porc.  Es sala, s’enrotlla i sovint es fuma per curar-lo. És un ingredient que no pot faltar al brou gallec.

”Caldo que non leva unto, non está no punto”

Al mercat de Santa Caterina hi tenia una parada de menuts, “Menuts Conxita”. Menuts de xai i vedella. Cervell de xai, tripes, fetge de vedella…

M’ho vaig passar molt bé. 
No obstant, no en podia vendre, d’unto, perquè era producte de les tocinaires. Per això, cada cop que prenc brou gallec, em transporta al poble.

Conchita Lorenzo, 84 anys

Era una festa que se celebrava el 10 de juliol, on s’adornava el carrer amb banderetes.

Pel matí passava la banda de música cap a les 8, després es posaven davant de la capella tocant la música. Els cotxes passaven i el mossèn els beneia i als conductors els donaven una flor i un espígol, es feia una cua llarguíssima que no parava en tot el dia. Cap al migdia passaven els cotxes antics de tota Catalunya, era una festa molt bonica i tradicional, i el barri estava molt content. Avui dia se celebra en aquestes dates el rally de Sitges, però Sant Cristòfol passa sense pena ni glòria.

Maria del Carme Yelmo, 86 anys

El meu carrer Avinyó era de terrissa, hi havia el lloc dels plats i de les olles on venien cassoles de fang per cuinar, a més de moltes botigues; un lloc on hi netejaven els metalls, un ràpid “El zapatero remendón”, un quiosc de diaris que el portava una senyora gran, un gravador de marbes i al nombre 44 també hi havia una escola (una de vàries al mateix carrer).

Hi havia una botiga on ho tenien tot per l’il·luminació (làmpades, guirlandes, llanternes) i tot seguit hi havia una lleteria, on la llet sortia directament de les vaques, que les tenien a la rebotiga, era calenta i molt bona, diferent a la d’ara. 

Tot això s’ha perdut…

Toñi Valiente, 71 anys